Neixíem com a arquitectes quan la crisi del 2008 va posar en qüestió la idea de propseritat, tal i com la coneixiem. I la construcció estava en l'epicentre del desastre.
Tot i això, a les universitats d'arquitectura es mirava cap a un altre costat i es continuava ensenyant a dissenyar grans obres públiques, enfocades al lluiment de polítics, promotros i arquitectes.
Alguns vam començar a mirar també cap a un altre costat, no en sentit metafòric, sinó literal: volíem mirar cap a la natura i cap a les persones.
La crisisi no era sols econòmica: l'escalfament global, la destrucció d'ecosistemes, la sobreproducció, la desigualtat social, la desaparició d'espècies, l'increment de malalties cardiorespiratòries, d'alergies, etc.
Haviem de descubrir con construir un mon millor.